Las 10 estaciones mas raras del metro de Barcelona

La majoria d'estacions del metro de Barcelona són el que t'esperes: unes escales, un vestíbul, dues andanes. Però la xarxa acumula cent anys d'història i onze línies fetes per empreses diferents, i d'aquí surten estacions que no s'assemblen a cap altra: una que baixa com un pou, una amb llegenda de por, una que et deixa dins d'un funicular sense sortir al carrer.

Aquí en tens deu, amb la font de cada dada. Si vols repassar-les al mapa abans de llegir, tens totes les línies i estacions a l'explorador de la xarxa.

1. Rocafort, l'estació amb llegenda de por

Rocafort, a l'L1, és una estació sense res de particular a la vista: andana senzilla, sortides normals. Però ha acumulat una reputació fosca prou consolidada com per donar nom a una pel·lícula de terror, «Estación Rocafort», i per aparèixer en llistes de llocs «malastrucs» de Barcelona, segons recull la Viquipèdia en anglès.

No hi ha cap incident documentat que expliqui la llegenda: sembla més be un cas de nom que sona sinistre i s'ha anat retroalimentant. És l'única estació de la xarxa amb una reputació urbana d'aquest tipus.

2. El Coll | La Teixonera, l'estació que baixa com un pou

El Coll | La Teixonera, a l'L5, és la més profunda de la xarxa: uns 74 metres, divuit nivells i 419 esglaons entre el carrer i l'andana, segons Metrópoli. El seu ascensor, de 63 metres, és el més llarg del metro barceloní.

És tan vertical que TMB hi organitza cronoescalades: curses de pujar tots els esglaons corrent. Cap altra estació de la xarxa converteix el simple fet d'arribar a l'andana en una prova esportiva.

3. Paral·lel, l'estació que continua en funicular

A Paral·lel, a l'L3, el metro no s'acaba a l'andana. Un passadís interior porta directament a l'estació del funicular de Montjuïc, amb la mateixa tarifa que el metro i sense tornar a veure el carrer. El trajecte fa 758 metres i puja fins al Mirador del Migdia.

És l'únic punt de la xarxa on canvies de mode de transport (de rail metropolità a funicular de muntanya) sense sortir de sota terra.

4. Casa de l'Aigua, l'andana que pots tenir per a tu sol

Casa de l'Aigua, a l'L11, va registrar 46.884 validacions en tot el 2024 segons dades de TMB recollides al fòrum Transport.cat: unes cent trenta persones al dia. És, amb diferència, l'estació més buida de la xarxa.

L'L11 és una línia curta i automàtica pensada per als barris de Ciutat Meridiana i Torre Baró, amb molt poc trànsit fora d'hora punta. Si hi baixes un migdia entre setmana, és fàcil quedar-te l'andana per a tu.

5. Zona Universitària, el final de línia que ningú va planejar com a final

Zona Universitària, a l'L9, fa de terminal del tram nord de la línia des de fa anys, mentre el tram central (dotze estacions, de Lesseps a la Sagrera) segueix pendent d'obrir. Una línia dissenyada per travessar tota la ciutat s'acaba, de moment, en una parada que hauria de ser de pas.

Quan el tram central estigui llest, l'L9 i l'L10 juntes sumaran uns 47,8 km i seran la línia automàtica més llarga d'Europa. Fins llavors, Zona Universitària continuarà sent un final de línia provisional que dura més del que hauria.

6. Aeroport T2, l'estació que només té una pista d'aterratge com a veïna

Aeroport T2, obert el 2016 al final de l'L9 Sud, no serveix cap barri: l'única cosa a l'abast a peu és el mateix aeroport. És l'única estació de la xarxa on el 100% de la gent que hi baixa ho fa per agafar o deixar un vol.

El contrast amb la resta del tram és fort: entre l'aeroport i la ciutat, l'L9 travessa polígons industrials i zones logístiques amb estacions que la majoria de barcelonins no ha trepitjat mai.

7. Espanya, l'estació que va tenir la volta més gran del món

Quan es va inaugurar el 1926, Espanya, a l'L1, tenia la volta de túnel més gran del món: 27 metres, segons la Viquipèdia catalana. Es va construir així per encaixar les andanes amb l'accés monumental a la plaça, pensada com a porta d'entrada a l'Exposició Internacional del 1929.

Un segle després, la volta continua allà, encara que el rècord ja no ho sigui: és una de les poques estacions de la xarxa on l'arquitectura de l'any 1926 encara es nota a ull nu.

8. Fondo, la primera estació pensada per a tothom

Fondo, a l'L1, va obrir el 1992 com la primera estació del metro de Barcelona amb ascensors hidràulics i adaptada de sèrie per a persones amb mobilitat reduïda, segons la Viquipèdia catalana. En aquell moment, la resta de la xarxa encara depenia gairebé només d'escales.

Avui l'accessibilitat és l'estàndard a gairebé tota la xarxa, però Fondo va ser la primera vegada que TMB ho va construir així des de zero, no com a reforma posterior.

9. Onze de Setembre, l'estació amb nom de data

Onze de Setembre, intercanviador entre l'L9 i l'L10, no porta el nom d'un carrer, un barri ni un personatge: porta el nom de l'11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. És estrany trobar una estació de metro batejada directament amb una festa, i no hi ha cap altra a la xarxa amb aquest tipus de nom.

L'estació va obrir el 2010 als terrenys de l'antiga Sagrera, en un barri que encara s'està acabant de construir al voltant seu.

10. Sant Boi, l'estació de metro més vella que el metro

Sant Boi, a l'L8, prové d'una línia de ferrocarril obert el 1912, dotze anys abans que el primer tram del metro. Com l'L6, l'L8 és un ferrocarril metropolità d'FGC que es va anar convertint en metro amb el temps, no una línia nascuda com a tal.

El resultat és una xarxa que oficialment fa cent anys però que, comptant les seves peces, en té alguna de força més vella.